HOMILIA DIUMENGE 6 MARÇ

Estimats germans i germanes,

 

Hem escoltat la paràbola del fill pròdig, però el protagonista principal no es el fill pròdig, sinó el Pare misericordiós. I en l’any de la misericòrdia voldria centrar-me en la figura del Pare.

Aquest divendres a la dinàmica de la kt-kolla 3 els vam demanar que amb fang ens representessin una imatge de Déu. Què era Déu per a ells ... Ho van fer molt bé. Elements que van representar: van fer amb el fang una ma i una persona en la mà (Déu com un mà que ens sosté, que ens dona solidesa), un llibre (Déu com algú que ens comunica coses importants), una persona recolzada en un bastó (el bastó era Déu que ens ajudava a caminar i evitava que caiguéssim), una manta (Déu com aquell que et dona escalf, t’abriga), una porta (Déu com aquell que t’introdueix en un camí millor) i una imatge del nou testament, el cep i les sarments, hem d’estar units al cep o ens sequem. Imatges força misericordioses!!

Si una persona que no sàpigues res del cristianisme, i avui en dia n’hi ha moltes, volgués saber com és el Déu dels cristians li hauríem de donar a llegir aquesta paràbola: “aquest Pare misericordiós és el nostre Déu”.

A nosaltres que potser tenim, a vegades, una imatge del cristianisme com una cosa avorrida, moralitzant, feixuga que costa, ens cal molt contemplar aquets amor del Pare vers el seu fill pròdig: “el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà”.

1.   El pare sortia cada dia a esperar-lo, i mirava a l’horitzó, per això el veu de lluny. I en veure’l es commou. Malgrat el greu despreci de demanar l’herència en vida al pare, el pare ja l’havia perdonat en el seu cor.

2. Corre vers ell!!

3. És el Pare que se li tira al coll

4.  I el besà.

5.  No deixa ni que acabi la seva disculpa

6. I fa que li restitueixin la condició de fill.

I tot això sent el penediment del fill molt imperfecte:  torna perquè té gana, però és perfectament estimat i abraçat.

És impressionant aquesta abraçada del Pare. Una abraçada que acull, que perdona, que restaura, que refà el que el pecat havia destruït. Una abraçada que acaba en festa. I el fill que mai s’havia sentit fill, en aquella abraçada es va sentir fill estimat del pare. Quan descobreix la grandesa de l’amor del Pare, es descobreix a si mateix com a fill. Què maco!!

Per això, ens cal tant contemplar aquest amor del Pare vers el fill pròdig, per a descobrir-nos com fills estimats en el fill pròdig. Aquest amor del Pare vers el fill l’hem de projectar sobre nosaltres. Aleshores viurem dins d’aquest amor i el cristianisme esdevé una festa.

El sagrament de la reconciliació podríem dir que és l’espai on s’actualitza, amb més intensitat, aquesta abraçada. Cada cop que ens confessem rebem l’abraçada incondicional del Pare. Una abraçada que acull, que perdona, que restaura, que refà el que el pecat havia destruït. Una abraçada que acaba en festa. A vegades anem a confessar-nos molt pendents dels nostres pecats i poc pendents d’aquesta abraçada. “Reconcilieu-vos amb Déu”

A mi en aquesta paràbola em falta un fill. Tenim el fill que marxa a trobar la felicitat lluny de la casa del pare. Tenim el fill que es queda a casa però que no és feliç. I em falta el Fill que està a la casa del Pare i és feliç, se sent ple i realitzat en aquesta relació. Ho té tot!. Aquest Fill és Jesucrist!. Siguem nosaltres aquest fill!. Nosaltres som cridats a descobrir “que en Crist som una creació nova”, som cridats a tastar i veure que n’és de bo el Senyor. I ser feliços a casa seva!. Amén.

Francesc Jordana