HEM DE DEIXAR ENTRAR LA MISÈRIA DELS ALTRES EN EL NOSTRE COR

Estimats germans i germanes,

En aquest món amb tantes persones necessitades; persones que truquen a les nostres portes, veïns que sabem que no passen per un bon moment, pensionistes que viuen estirant els diners cada mes, immigrants i refugiats que apareixen als nostres mitjans de comunicació (quan passa alguna cosa espectacular); segur que en algun moment, o en diverses èpoques, ens hem preguntat: ¿faig prou? ¿què hauria de fer? ¿com a cristià que em demana Déu que faci?.

Preguntes que neixen de la nostra sensibilitat humana, de la nostra empatia, de la compassió i misericòrdia que Jesús ens reclama en l’evangeli.

En aquesta paràbola no és que el ric faci patir a Llàtzer, o que disfruti amb la seva misèria, és que no el veu, simplement, no vol saber de la seva existència, l’ignora, no hi és. El ric és incapaç de sentir el patiment de l’altre. No hi ha compassió, ni misericòrdia, en el seu cor. El ric fa tot el contrari del que hem definit com a misericòrdia: deixar entrar la misèria de l’altre en el nostre cor, i actuar.

Tots hem de créixer en compassió i misericòrdia.

En aquest sentit hi ha un cas històric molt maco i molt il·luminador, i que a mi em va impressionar molt; és el procés de pacificació de sud-africa, liderat pel bisbe anglicà Desmond Tutu, després de la caiguda apartheid. Es van crear les Comissions per la Veritat i la Reconciliació, i en elles es posava als botxins cara a cara amb les seves víctimes. I les víctimes explicaven el que els hi havien fet, mirant als seus botxins. Després els botxins havien de demanar perdó, i les víctimes els perdonaven.

Què es buscava amb això? que els botxins deixessin entrar en elles el dolor i el sofriment de les víctimes. I que aquest dolor els portes a reconèixer el mal que s’havia fet i demanar perdó.

Aquest procés va evitar, sense cap dubte, una guerra civil entre blancs i negres, i és segurament el procés de reconciliació més extraordinari que s’hagi fet al llarg de la historia de la Humanitat.

També, nosaltres cridats a ser misericordiosos com el Pare, lema de l’any de la misericòrdia, hem de deixar entrar la misèria dels altres en el nostre cor. El problema no és viure bé, el problema es tancar el cor i les entranyes a aquells que viuen malament.

La festa de la vida es converteix, aleshores, en “l’orgia dels vividors” que deia el profeta Amos a la primera lectura.

 Avui farem un silenci més llarg, un silenci que ha d’esdevenir pregaria. En ell mirarem de respondre a les preguntes inicials ¿faig prou? ¿què hauria de fer? ¿com a cristià que em demana Déu que faci?. Deixant entrar el patiment d’algú en concret o d’algun col·lectiu en el nostre cor. ...

Francesc Jordana